La Setmana Tràgica va ser una revolta popular iniciada a la ciutat de Barcelona al juliol de 1909. Va ser un acte de rebel·lió contra l’embarcament de tropes cap al territori africà del Rif, en el context d’una impopular guerra del Marroc.
Però aquest esclat revolucionari no s’entén sense explicar prèviament el context històric de l’època. La societat catalana vivia en aquells moments una sèrie de canvis polítics, econòmics, tecnològics i socials.
La inicial protesta antibel·licista es transforma en protesta anticlerical amb l’incendi d’esglésies, convents i escoles religioses. Al final del dia cremaven més de trenta edificis religiosos als barris de Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts, Sant Gervasi i l’Eixample.
Els carrers es converteixen en l’escenari de batalles sagnants amb la construcció de barricades a les cruïlles dels carrers. N’és un exemple la batalla de cinc hores sense treva a Torrent de l’Olla, on va haver d’intervenir l’artilleria.
Però aquest esclat revolucionari no s’entén sense explicar prèviament el context històric de l’època. La societat catalana vivia en aquells moments una sèrie de canvis polítics, econòmics, tecnològics i socials.
Espanya vivia submergida en un sistema polític totalment manipulat pel caciquisme, que s’encarregava de garantir el bipartidisme entre el Partit Conservador i el Partit Liberal. L’any 1909, el Partit Conservador liderava el Govern, amb Antoni Maura de president.
A nivell social, el sindicalisme obrer comença a agafar força. El moviment obrer es desenvolupa a les zones més industrials, com per exemple a Barcelona (Solidaritat Obrera). A més, la societat en general desenvolupa un caràcter fortament anticlerical i antimilitarista.
El cas és que, sobre aquest sentiment antimilitarista i antipatriòtic tan arrelat en les classes populars a causa de l'injust sistema de reclutament, sobre el creixent anticlericalisme conseqüència de l’acumulació de riqueses per part de l’Església, l’Estat espanyol va procedir a un nou enviament de reclutes cap al Marroc, un enfrontament bèl·lic tan impopular com el mateix sistema monàrquic. L’esca necessitava només aquella espurna perquè el foc s’encengués (Antoni Dalmau - Set dies de fúria).
El 9 de juliol de 1909, els autòctons de la zona del Rif van matar quatre obrers que estaven treballant en la construcció d’una línia fèrria pel ferrocarril de la Societat Nortafricana. Aquest incident va ser el detonant d'un enfrontament bèl·lic entre les tropes espanyoles i les guerrilles africanes de la zona. Dos dies més tard es va iniciar l’embarcament de tropes cap a Melilla. El 18 de juliol van aparèixer els primers incidents quan es procedia a l’embarcament de reservistes. Es va iniciar una manifestació popular i els cossos de seguretat van haver d’intervenir.
Aquest incident va fer reaccionar la resta de la societat. Grups d’obrers van ocupar els carrers cada tarda des d’aquell dia, com a protesta en contra d’una guerra que generava un malestar general en tota l’opinió pública. Arribats a aquest punt, el govern va procedir a la repressió: Barcelona va ser “presa militarment” (reforçament de l’ordre públic amb 700 guàrdies civils armats), les detencions a manifestants es van multiplicar, i es va procedir a la interrupció de la comunicació telegràfica per tal d’aïllar la ciutat. Ara, "la protesta contra la guerra s’havia de morir o esdevenir revolucionària", segons explica la historiadora Connelly Ullman.
Els partits polítics d’esquerra van començar a moure’s. Socialistes, la Lliga Regionalista i els radicals de Lerroux van recolzar la protesta antibel·licista. Això va propiciar que Solidaritat Obrera preparés una vaga general. Així, el dia 24 es va constituir el Comitè de Vaga, qui va convocar una <<aturada pacífica, una vaga de braços caiguts i prou>> pel proper dilluns 26. La convocatòria va ser un èxit, però la vaga va derivar en una sèrie de violents incidents que van sotmetre la ciutat de Barcelona en un autèntic caos durant quasi una setmana.
.
DILLUNS, 26 de JULIOL
La vaga general és majoritàriament seguida a Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, Mataró, Granollers i Sitges, creant-se un Comitè de Vaga per a la coordinació i direcció d’aquesta. A Barcelona s’inicia l’atur general de les indústries del Poble Nou, San Martí, Gràcia, San Andrés, les Corts de Sarrià i Sants. Els manifestants omplen els carrers mentre criden “Visca l’Exèrcit” i “Abaix la guerra!”.
El Govern aprova la llei marcial, que permet disposar de l’Exèrcit per restaurar l’ordre públic. El governador civil de Barcelona, Ossorio i Gallardo va dimitir després d’oposar-se a la demanda de repressió per part del Govern central.
Va resultar una jornada més aviat pacífica, encara que van haver-hi certs incidents aïllats.
.
DIMARTS, 27 de JULIOL
La inicial protesta antibel·licista es transforma en protesta anticlerical amb l’incendi d’esglésies, convents i escoles religioses. Al final del dia cremaven més de trenta edificis religiosos als barris de Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts, Sant Gervasi i l’Eixample.
La revolta converteix la ciutat en un autèntic caos. Al no haver-hi un responsable clar de la revolució, es crea molta confusió en l’esfera política.
D’altra banda, té lloc a l’Àfrica la Batalla del Barranco del Lobo, on 1238 soldats espanyols resulten morts.
DIMECRES, 28 de JULIOL
Al matí es fa una treva perquè la resta de ciutadans puguin aprovisionar-se de queviures al mercat. Passades unes hores, els ciutadans es tanquen de nou a casa seva, aquest cop amb les mínimes necessitats cobertes.
El Comitè de Vaga no pot controlar les masses i es dissol, desapareixent per complet. La insurrecció arriba al seu màxim, ja que la ciutat no disposa encara de tropes amb que fer front als rebels. La violència està servida.
DIJOUS 29 JULIOL
L’absència de líder provoca l’afebliment i per tant el declivi de la revolta.
S’assegura una nova treva tàcita entre les 7 i 9 del matí, per garantir de nou l’aprovisionament de queviures, cada cop més escassos.
Arriba a Barcelona un reforçament de tropes, instruïdes de forma que pensessin que la revolta era de caràcter separatista, i no pas una protesta contra la guerra. Els militars, la gran majoria procedents de València, ocupen la ciutat.
L’única esperança per als revolucionaris és que la revolta s’estengui a la resta de l’Estat espanyol, però el Govern central ja s’ha encarregat d’incomunicar la Barcelona i aïllar-la. A més, tal i com han fet amb les tropes de l’exèrcit, s’ha difós la idea que la revolta és empesa per motius separatistes, i no pas antibel·licistes. Així eviten el possible recolzament per part d’altres comunitats.
La revolta no havia acabat encara, aquell dijous, però l’evolució dels esdeveniments va permetre al ministre de Governació emetre un comunicat on anunciava, encara de forma prematura, la rendició dels rebels de Barcelona.
Antoni Dalmau – Set dies de Fúria
A continuació penjem aquest recurs per fer-nos una idea més clara dels tipus d'incidents que van donar nom a la Setmana Tràgica, com ara la crema d'esglésies, els assalts a comissaries o les batalles entre tropes de l'exèrcit i civils a les barricades.
FI DE LA REVOLTA (dies 30 i 31 de juliol)
Entre el divendres 30 i el dissabte 31, les tropes de l’exèrcit ocupen la ciutat, dominen la situació i calmen la revolta.
La repressió no es fa esperar. El govern de Maura va iniciar el 31 de juliol una “cacera de bruixes” duríssima. Milers de persones van ser detingudes, de les quals 2000 van ser processades; 175 condemnades al exili; 59 a cadena perpètua i 5 condemnes a mort. El cas més famós és el del intel·lectual Francesc Ferrer i Guardia, fundador de l’Escola Moderna, que va ser executat al castell de Montjuïc el 13 d’octubre de 1909, després d’un injust judici militar. A més, molts sindicats van ser clausurats, i 122 escoles laiques tancades (només a Barcelona).
Així, es va desviar la vista del que realment era important: la dura situació obrera, que no tenia cap garantia jurídica, econòmica, sanitària ni social.
Dit amb paraules de l’escriptor Antoni Dalmau (Set dies de fúria), la Setmana Tràgica va ser un fet històric que va marcar profundament els inicis del segle passat i que va quedar gravat en l’imaginari col·lectiu dels barcelonins i dels catalans amb una empremta molt profunda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada