ANTICLERICALISME

La setmana tràgica no s’enten sense mencionar un fenomen creixent amb el nou segle: l’anticlericalisme. De fet, aquest anticlericalisme va desenvolupar-se enormement amb el canvi de segle, i es va concretitzar amb l’aparició en la política espanyola d’un activisme contrari al poder i els privilegis econòmics de l’Església. I és que aquesta institució posseia grans riqueses (en contrast amb el seu vot de pobresa...) i una influència política molt gran: directament sobre els legisladors; i més indirectament ja que controlaven l’educació, sobretot la de les classes més acomodades.

Un dels debats polítics més importants de la època era el del possible control de tot l’ensenyament per part de l’Estat. En relació amb aquest tema, existia la pugna permanent sobre fins a quin punt l’Estat tenia dret a poder intervenir en les activitats educatives, caritatives i mercantils de les congregacions, a fi d’inspeccionar-les i fiscalitzar-les (1901-1902). D’altra banda, es va aprovar una reial ordre que legalitzava els matrimonis civils (1906) i que després seria derogada per Maura. Aquesta enumeració de fets demostra que l’anticlericalisme ja s’havia instal·lat en la vida política espanyola.

A més, els sectors obrers catalans seguien des de feia temps les posicions radicals contràries a la religió del moviment anarquista. Si bé eren sectors tradicionalment allunyats de la política, és normal que, amb l’accentuació de la crítica anticlerical, l’Esglèsia es convertís en el destinatari de les seves protestes. Sobretot entre 1907 i 1909, anys en que es va fer una reforma econòmica que consistia en incrementar els preus, congelar els salaris i augmentar els impostos per pal·liar els efectes de la crisi de 1908. Els obrers van enfocar la seva ira en l’Esglèsia. Aquesta, però, també va contestar a les crítiques, i va atacar directament a organitzacions i periòdics obrers de la època. Parlem per exemple del Comitè de Defensa Social (1903), una associació civil catòlica ultraconservadora que continuament atacava les escoles laiques de Barcelona, que en aquells moments ja eren més de quaranta només a la ciutat condal.