4. DOLORS MONSERDÀ I LA PARTICIPACIÓ FEMENINA A LA SETMANA TRÀGICA

Dolors Monserdà és una de les dues dones que ens ha servit per realitzar la nostra anàlisi sobre la participació femenina dels fets de la Setmana Tràgica. El seu paper durant aquest període ens ha servit per observar com la ideologia burgesa en l'àmbit feminista s'allunya del que estan fent les dones al carrer, les dones obreres. A continuació aprofundirem en qui era, com pensava i quin paper va tenir en els mitjans de comunicació de l'època Dolors Monserdà.

.

.

.

BIOGRAFIA

Dolors Monserdà

(1845 - 1919)

.

.

.

.

.

IDEOLOGIAFeminisme conservadorCal precisar la tendència ideològica de Dolors Monserdà, ja que parlam d'ella com a una de les iniciadores del feminisme a Catalunya. Aquesta tendència ideològica va íntimament lligada a la seva procedència social. Monserdà era una dona burgesa, profudament religiosa i conservadora, que dóna el contrapunt amb les seves teories a les de les feministes sufragistes angleses, pioneres en aquest àmbit a nivell Europeu..

.

.

Troba més informació sobre la línia ideològica de Dolors Monserdà.

.

.

.

EL FEMINISME DE MONSERDÀ I LA SETMANA TRÀGICA

.

Per a Dolors Monserdà el fets de la Setmana Tràgica són especialment significatius, ja que entren en joc els dos elements cabdals en la seva obra ideològica: la dona i la religió. Monserdà no parla dels motius que porten a les dones obreres de la Barcelona de principis del segle passat a cremar esglésies i convents. L’autora exposa la seva tristor i desaprovació davant els fets en els quals les dones «salvatges» havien participat. No s’explica com han pogut aquestes dones atacar els edificis religiosos on habiten homes i dones que es preocupen realment per la millora de les seves condicions. Com tampoc s’explica què les ha portat a atacar altres dones, les monges. Aquesta preocupació la mostra en l’article anomenat Com deu ésser la nostra protesta, escrit l’any 1909 després de la Setmana Tràgica.

.

En aquest article, que ens interessa especialment, Dolors pretén mostrar el seu descontent amb els fets i «protestar» davant el caràcter violent i «salvatge» dels esdeveniments. A continuació citarem fragments extrets de l’article esmentat per analitzar-ne el contingut amb perspectiva. Després d’expressar que «la prensa es troba incapassa de formar-se idea de tan monstruosa aberració, i la ploma es resisteix a propagar-ne la vergonya» ─ cal no oblidar la censura, moltes vegades autoimposada, dels mitjans de comunicació del moment ─, mostra la seva decepció i indignació davant del paper de les dones en les revoltes: «Còm és possible que la dóna, creada per a l’amor i per a totes les delicadeses i abnegacions, hagi descendit fins a ésser la esgarrifosa fera que ha encès el foc arrunador dels temples del Senyor i dels monestirs de frares i religioses que no han comès altre delicte que mostrar el seu amor a Déu, acollint i consolant les tristeses de la dolor humana?». Què vol dir Monserdà amb questes paraules? Les dones revoltades durant la Setmana Tràgica són dones pervertides per les idees del sindicalisme. Han portat la seva lluita a esferes polítiques i l’han radicalitzada fins a l’extrem de sortir al carrer a cremar temples religiosos. La primera idea que podem extreure és que aquestes dones han abandonat la seva condició de dones, segons els postulats feministes conservadors. Això és a causa que les “bones dones” han de mantenir-se al marge de la política, un món reservat exclusivament per als homes. Per tant, com que aquestes dones han ocupat una esfera aliena, de “l’altre sexe”, han renunciat, en certa manera, al seu propi. A més, aquestes dones han actuat de manera violenta i agressiva, és a dir, d’una manera gens pròpia del sexe femení, que ha estat creat i educat per l’amor i les tasques domèstiques, que té com a funció la de transmetre valors emocionals com els sentiments, la humilitat, la religió, la solidaritat, etc. D’altra banda, destaca la idea, ja comentada abans, de la incoherència de les dones d’alçar-se contra la seva gran protectora: l’església.

.

Aquest comportament i aquestes actuacions per part de les dones revoltades motiva Dolors Monserdà a «protestar» contra els fets, així com a instar a la resta de dones catalanes que no han pres part de les mobilitzacions a acompanyar-la en la seva particular protesta. «[l’actuació de les dones revoltades] fa necessaria la protesta de totes les dònes catalanes». Així mateix, Monserdà estableix un paral·lelisme entre les dones que sortiren al carrer durant la Setmana Tràgica i les dones africanes i asiàtiques que viuen fora dels valors del cristianisme: «els fets passats demostraren que no és sols a l’Africa i a l’Asia on s’ha d’encaminar el zel apostòlic de les Missions, ja que s’ha posat en evidencia que dins de la nostra Barcelona hi ha tantes ànimes per redimir i tanta dòna per civilitzar!».

Monserdà fa una crida general a seguir endavant i «no aclaparar-nos avui que les cendres i les runes, calentes encara, ens enradeixen per a la reparació.» A més, fa una crida als homes perquè regenerin els ideals de «civilitat i progrés que amb tanta fe i entusiasme s’han proposat els bons fills de Catalunya» i fa una crida, també, a les dones «per tal de sortir en ajuda de les nostres germanes religioses, que en ús del seu llibèrrim dret, de la justíssima possessió dels séus legítims interessos i del séu amor a Déu i als pobres, han escollit voluntàriament, per a son estatge en la terra, les austeritats d’un monestir; del que, amb la més salvatge tiranía, acaben d’ésser tretes i robades per l’odi brutal d’unes feres revestides amb les formes del séu mateix sexe. Esgarrifosa i vergonyosa ironia!...».

.

En aquest article, doncs, estableix una diferenciació entre les dones, diguem-ne, civilitzades i les dones per civilitzar: «alguna diferencia hi ha d’haver entre les dònes que tenim per nord de la nostra conducta l’amor que ens ensenyà Jesucrist, i les que segueixen les destructores inspiracions dels odis materialistes: per ço serà més gran la recompensa que tindrem al cel: per ço fins les seves mateixes víctimes ens hi ajudaràn!». Cal afegir que, més enllà de la decidida criminalització de les dones mobilitzades, Monserdà aprofita per fer notar la necessitat de «civilitzar» aquestes dones perdudes. En articles posteriors anuncia que aquests fets serviren perquè les «nostres dones» prenguessin consciència de la importància de reconduir les obreres. 

.

.

DOLORS MONSERDÀ I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ DE L'ÈPOCA

.

Com hem esmentat a la introducció biogràfica del nostre personatge, Dolors Monserdà, com a membre del cercle d’intel·lectuals burgesos articuladors de la cultura de la Renaixença, va participar de la premsa de la seva època. Va escriure a diaris com La Ilustració Catalana o Diari Català. Així com cal destacar la seva participació a publicacions de caràcter feminista com, en primer lloc, La Llar i, més endavant, Modas y Labors, El figurin artístico, La Ilustración de la Mujer, Novetats, la Ilustració Llevantina i, les més importants, Or y Grana (1906-1907) i el setmanari Feminal (1907-1917).

.

Mentre la majoria de les publicacions esmentades eren eines d’educació i instrucció dirigides a dones, la revista Or y Grana tenia un contingut marcadament polític, ja que es tractava d’un braç de la Lliga regionalista que canalitzava el discurs nacionalista català cap al públic femení. Com bé es podia llegir a la seva capçalera, estam parlant d’un «setmanari autonomista pera las donas propulsor d’una lliga patriótica de damas». Dolors Monserdà afirmà que calia «encoratjar á la dona catalana pera que en las seves patrióticas tascas, hi incloeixi’l prech pera la nostra terra, demanant á Deu que ens deixi veure assolides las justes reivindicacións de la nostra estimada Catalunya, encarnadas en la salvadora idea Autonomista.»

.

El setmanari Feminal, dirigit per la seva companya i amiga Carme Karr, era el suplement femení del diari La Ilustració catalana. Aquest setmanari fa ressò dels postulats ideològics exposats per Monserdà al seu article El Feminisme a Catalunya i dedica, en el seu 25è número, un especial a l’autora aprofitant la presidència d’aquesta dels Jocs Florals.