IDEOLOGIA DOLORS MONSERDÀ

Dolors Monserdà viu la seva infantesa i adolescència en un entorn que afavoreix el seu desenvolupament intel·lectual posterior. Dolors es cria envoltada dels intel·lectuals progressistes de l’època, llegint literatura estrangera i sent coneixedora de les accions i els postulats de les feministes sufragistes angleses i nord-americanes. A aquest ambient il·lustrat cal sumar l’educació religiosa que rep la nostra protagonista.

.

Podem establir com a tret fonamental del feminisme de Dolors Monserdà el fet que l’autora conegués els diferents tipus de feminisme que començaven a desenvolupar-se a la resta d’Europa i els Estats Units. La consciència d’això fa que Monserdà pretengui «escriure per a la dòna y que’ls meus escrits poguessen serli d’alguna utilitat moral y material, veus-aquí’ls meus ideals literaris». És a dir, la nostra autora, emmarcada en el perfil de dona de classe burgesa a l’entorn cultural de la Renaixença, té la pretensió de controlar el feminisme a Catalunya, establir els seus límits i el seu contingut ideològic. Segons descriu Josep Matas, el feminisme de  Monserdà és el més correcte perquè «No’s fica en les cabories de la política, es pràctich y lo que vol es millorar la situació econòmica de la dòna, sens descuydar la situació moral, fent que siga més considerada y respectada; que dintre de la justicia puga satisfer millor llurs necessitats ab sí matexa y ab la familia; ab una paraula, vol realitats y no esperanses. Axò es lo pràctich y lo verdader, y entenem que tant a la dama aristocràtica com a la dóna obrera li convencen lleys especials per que se la consideri com pertoca. la justicia, y si’s vol, la fraternitat, ho demanan.»

.

La mateixa autora exposa al seu article El feminisme a Catalunya (1907): «Al meu concepte, el moviment que s’anomena feminisme és un acte altament humanitari en la dòna rica, i una apremiant necessitat en la dòna del poble. Enfondint en aquest darrer camp, deixant de banda els entusiasmes belicosos de les sufragistes i els ideals de les que aspiren a supremacies i igualtats que no m’he proposat discutir ni tractar en aquestes ratlles, m’ocuparé tan sols del feminisme que jo crec de vertadera utilitat per a la dòna, amb l’afany de que sigui aquesta llavor la que reli i prosperi a la nostra terra.»

.

El feminisme postulat per Dolors Monserdà no és de tendència rupturista, transformadora. Sinó que es posiciona a favor de certes millores socials de les dones però sense trencar amb el sistema establert i sense apartar la dona de la seva funció social principal: el matrimoni i la maternitat. Veim clarament com la seva intenció és la de crear mecanismes de control del discurs de les dones obreres, evitant així que aquest es radicalitzi i disfressant el seu propi discurs d’humanitari i progressista. Fent una anàlisi més general, podem parlar de Dolors Monserdà com a membre de la classe burgesa catalana dirigent de la Renaixença. La mateixa classe burgesa que comença a desmarcar-se de l’organigrama polític de l’Estat espanyol sense apostar mai per trencar els lligams amb aquest. La burgesia catalana desitja prendre el poder polític a Catalunya, apostant per un pretès projecte democràtic i participatiu, lluny de l’absolutisme i el totalitarisme. Aquest nou projecte necessita de canals de difusió, això motiva la creació d’escoles i l’interès per l’alfabetització de la població urbana: cal formar les classes populars amb el discurs burgés per controlar la societat i evitar l’aparició d’ideologies radicals o postures realment rupturistes. Com bé explica Carles Lindín a la seva Tesina: «es tractava de donar un contingut al feminisme que fos pràctic i favorable a la burgesia. La societat necessitava les accions de la dona per recolzar i esperonar l’home, veritable motor social.»

.

Per materialitzar aquesta pretensió de control ideològic de la burgesia catalana sobre la classe treballadora i, més concretament, la voluntat de Dolors Monserdà de controlar el discurs de les dones treballadores i portar-lo cap a la seva línia ideològica clarament beneficiosa per als interessos burgesos, parlarem de la fundació, per part de Monserdà, del Patronat d’Obreres de l’Agulla, l’any 1910. La nostra autora manifesta en diverses ocasions la necessitat de crear òrgans protectors de les dones obreres, de les dones pobres i marginals que es troben desemparades. Cal apuntar, com ho fa Carles Lindín a la seva Tesina Dolors Monserdà i el Feminisme, que les dones que contribuïen econòmicament als projectes de Monserdà com és el Patronat, eren les esposes dels empresaris que, gràcies a l’explotació de les seves treballadores, compraven a les seves mullers els vestits i les joies més cares i de moda.

.

Així, establim que Dolors Monserdà opta pel feminisme conservador en front les teories més revolucionàries, i compta amb el suport dels homes del seu entorn. Extraiem, doncs, que les premisses que seguirà aquest feminisme conservador seran les següents: «1) Defensar la dona indefensa contra l’abús del mascle, sigui quina sigui la classe social a la qual pertanyi. 2) Fer propaganda de la missió altíssima de la dona, la missió de mare, i retreure el valor social d’aquesta missió. 3) Fomentar l’educació física i intel·lectual de la dona per tal que deixi de ser un paràsit insuportable. 4) Buscar i descriure les qualitats típicament femenines que no han de desaparèixer amb el risc de la nova educació. 5) Fomentar i crear carreres femenines, que sense destruir la dependència moral i intel·lectual de la dona, li permeti mantenir-se precàriament i, en quedar-se soltera, no hagi de ser una rèmora per als pares ni per als germans. 6) Dedicar-se a la protecció de la dona obrera per tal d’alleugerir la seva situació i evitar-li les temptacions del sindicalisme. 7) Atraure unes quantes obreres a les associacions feministes. 8) Explicar els beneficis de la religió, de l’estalvi i de la modèstia. 9) Proclamar l’apoliticisme de la causa feminista i per tant considerar les lluites polítiques i socials com a vicis masculins.»

.

Si analitzam aquests punts descrits per M. Aurèlia Capmany, veiem com aquest tipus de feminisme opta per l’establiment de tot un univers femení propi. És a dir, a nivell teòric, el feminisme de Monserdà entén la dona com a subjecte diferenciat de l’home que ha de prendre consciència de les seves característiques pròpies i exclusives, les quals han d’estar estipulades i definides: «buscar i descriure les qualitats típicament femenines». Existeixen realment diferències substancials entre home i dona, existeix realment aquesta divisió en categories agafant com a variable el sexe. Partint d’aquí el feminisme conservador postula que cada sexe-gènere (relacionats directament, un és conseqüència de l’altre, és a dir, els genitals determinen el gènere) té un paper a la societat i ha d’adoptar uns rols específics en els quals s’ha d’educar per ser una “bona dona” o un “bon home”. Fins al punt que diferencia entre estudis o carreres femenines i masculines: «fomentar i crear carreres femenines que li permetin mantenir-se precàriament» en cas de quedar-se soltera o òrfena. Això significa proveir la dona de certa formació que li permeti poder viure, encara que sigui de manera molt precària – és a dir, sobreviure –, en cas de no comptar amb una figura masculina que realitzi les tasques de producció i faci el paper de sustentador familiar.

.

Aquests nou punts també deixen clara la intenció, diguem-li, adoctrinadora, dels postulats del feminisme conservador: «6) Dedicar-se a la protecció de la dona obrera per tal d’alleugerir la seva situació i evitar-li les temptacions del sindicalisme». Cal allunyar les dones de la organització obrera i garantir la uniformitat del seu discurs, inculcat per la dona burgesa que promou aquest discurs conservador i el difon com a alliberador. Per últim, cal destacar el caràcter religiós del discurs feminista de Monserdà, qui entén la dona des del punt de vista catòlic, amb funcions reproductives i amb característiques pròpies, potenciant la seva subordinació a “l’altre sexe”. Totes aquestes premisses s’encaminen cap a la última, la 9, que apunta cap a la despolitització de la causa feminista. És a dir, el feminisme no és una lluita política i/o social, sinó que cal entendre’l dins un context concret i desvincular-lo de la resta de lluites i, sobretot, de les lluites sindicals i obreres, que són pròpies dels homes i no són gens favorables per les dones, ja que contradiuen tots i cadascun dels principis que han de guiar la bona dona cristiana.

.

Després de la diferenciació dicotòmica home-dona, Dolors Monserdà afirma que el paper de l’home és imprescindible per assolir els objectius de la dona: «per a fer l’ascenció a la fita redemptora, és precís dir-ho, per més que se’n ressenti la nostra femenina vanitat, ens falta que l’home ens doni el seu apoi per assolir victoriosament els cims». Segons l’autora, el reconeixement de l’home envers la tasca de la seva dona és clau per l’autorealització femenina. Sense el suport del marit, els objectius de les dones feministes es veuran sempre frustrats. Aquest principi nega d’entrada la emancipació de la dona entesa en termes més moderns. Així mateix, és important destacar que la nostra autora s’alimenta del treball realitzat per homes en aquest sentit i utilitza la seva condició femenina per situar-se a l’avantguarda del feminisme a Catalunya, assumint moltes de les eines introduïdes per autors com el pare Mir o Severo Catalina.

.

«No es lo meu ánim parlar ni desvirtuar en lo més mínim la sumissió de la dòna, per lley natural, per manament de Jesuchrist y per sa lliure acceptació al contraure matrimoni, ha de tenir al marit; ja que aquesta sumissió es de tota necessitat dins de l’ordre gerárquich y del bon regisme de la família y de la societat; sumissió qu’en la dòna es un impuls del cor, qu’ella acata satisfeta sempre que a la supremacía reconeguda per les lleys divines y humanes, al pare y al marit, hi va unida la superioritat moral de l’home que l’imposa.» Hem aclarit en diverses ocasions l’origen cristià dels postulats feministes defensats per Dolors Monserdà, aquest fragment n’és una clara mostra.