9. POSICIONAMENT

POSICIONAMENT SOBRE LA HIPÒTESI DE TRESSERRAS I ESPINET:

"la gènesi de la societat de masses a Catalunya té lloc durant el tombant de segle i va desenvolupar-se tot al llarg del primer terç del segle XX (1888-1939)"

.

.

Un cop finalitzat el nostre treball i després d’estudiar la tesi de Tresserras i Espinet, defensam la tesi dels dos autors. Consideram que la gènesi de la comunicació de masses a Catalunya té lloc al tombant del segle XIX i es desenvolupa durant el primer terç del segle XX.

.

Hem observat com el pas d’una societat predominantment rural a una societat industrial, tenint en compte el procés que fa possible aquest canvi, és un dels factors determinants a l’hora de parlar d’una societat-cultura de comunicació de masses.

.

Aquesta passa a nivell econòmic i social, lligada al canvi polític que suposa l’aparició d’una classe burgesa industrial potent, fruit de la industrialització, potencia la consolidació progressiva d’un sistema de comunicació de masses. Com bé explica Francesc Espinet, la societat-cultura de comunicació de masses necessita una base capitalista en desenvolupament i amb la indústria com a centre diferenciat, i no és fins a finals del segle XIX i principis del XX quan podem parlar d'una diferenciació de la indústria catalana - la indústria tèxtil deixa de ser exclussiva - i, per tant, d'un procés de consolidació del capitalisme de base industrial.

.

Aquesta nova classe burgesa emergent és un dels actors principals del canvi. El seu creixement neix arrel dels canvis estructurals a nivell social i econòmic. El procés d’industrialització suposa la tendència a una cultura urbana. La ciutat, en aquest cas Barcelona, és el centre econòmic i cultural gràcies, també, al seu exponencial creixement demogràfic. Aquest creixement demogràfic es dóna per la forta migració del camp a la ciutat, on ara es concentren totes les activitats econòmiques. La gent que vivia del camp se’n va a viure a la ciutat per treballar a les fàbriques, fàbriques que són propietat de famílies burgeses que es van enriquint i van prenent, al mateix temps, poder polític.

.

Hem parlat ja al llarg del nostre treball de la progressiva pujada d’esglaons en la jerarquia política per part de la burgesia catalana industrial. Aquesta classe social, emmarcada en el context cultural de la Renaixença, inicia la construcció d’un nou projecte polític aparentment democràtic i participatiu que s’allunya de l’organigrama de l’Estat espanyol i pretén distanciar-se del model absolutista i totalitari. La voluntat d’aquesta classe burgesa de fer hegemònic el seu discurs motiva l’aparició de mitjans de comunicació i d’altres estructures comunicatives i de transmissió d’informació, que actuen com a eines de difusió del discurs burgés.

.

Diaris com la Il·lustració Catalana o la Veu de Catalunya, i revistes com el Feminal són un petit exemple de la llarga llista de capçaleres de publicacions burgeses. Hem vist molt clarament com aquesta premsa es converteix en la de més difusió i prestigi, fent que el missatge que la burgesia catalana vol transmetre arribi a la major part de la població. Controlar – ser propietari – dels grans mitjans de comunicació atorga a la burgesia el poder de controlar també el discurs del poble i els valors que el regeixen. Tot i això, podem observar com encara trobam multitud de publicacions obreres, de tirada més curta, que també serveixen com a eina de difusió del discurs proletari, com a mitjans d'expressió d'obrers organitzats. No hem d'oblidar, òbviament, el paper clau de les institucions educatives, els organismes humanitaris i solidaris impulsats per la burgesia catalana, en definitiva, els mecanismes de control que pretenen limitar què sí i què no han d’aprendre les classes populars.

.

Els canvis esmentats, sumats als grans canvis tecnològics - millores del transport per ferrocarril, electrificació, petroli, comunicació per aire, etc - que es produeixen durant aquestes dècades, provoquen l’aparició de mitjans de comunicació de gran abast que provoquen una comunicació de tipus unidireccional, una cultura comunicativa basada en emissor actiu i receptor passiu, que potenciarà la universalització i homogeneïtzació cultural basada en els criteris burgesos. La consolidació de la cultura burgesa com a cultura hegemònica té lloc durant el període cultural conegut com a Noucentisme popular i durant la II República, quan aquest model cultural s'instaura en les institucions i es converteix poc a poc en generalitzada, defensada tant per la burgesia com pel proletariat. El poble, a partir d'ara, actuarà de receptor passiu, sense participar dels processos de comunicació, assimilant la informació que rep constantment dels mitjans de comunicació de masses.

.

Ens trobam, doncs, en un moment històric de canvi, d’ebullició. Tots els processos econòmics, socials, polítics, culturals i tecnològics fan possible el canvi de model de comunicació, que es va transformant fins a la seva culminació en el model de societat-cultura de comunicació de masses.