8. CONCLUSIONS

ANNA AGULLÓ
.

Investigar i documentar-me sobre la participació femenina a la Setmana Tràgica, m'ha fet descobrir personatges molt interessants que no imaginava. Acostumada a sentir la història de la versió oficial i dels grans esdeveniments, les petites històries d'aquestes dones m'han semblat fascinants. Anar descobrint quina va ser la importància de les dones en els fets de juliol  i, per una altra banda, veure també com les dones obreres patien una doble discriminació, per classe, però també per gènere, m'ha fet questionar-me fins a quin punt part de la visió tant negativa que es va donar de la setmana tràgica no esta relacionat amb això: A la burgesia li incomodaven les revoltes obreres, però a molts homes obrers també els hi incomodaba que les dones hi participessin. 

.

Respecte a la gènesis de la premsa de masses el que he pogut constatar és que en els inicis la premsa estava més vinculada als partits polítics o a una linea ideològica molt determinada. Dic això conscient que la premsa d'avui en dia és també parcial i ideologitzada (o mercantilitzada), de fet dubto bastant de l'objectivitat, però la diferència és que en aquell moment les vinculacions ideològiques i el segment de públic a que anava dirigida cada publicació es mostraven d'una forma més directa. Avui en dia, en canvi s'intenta vendre una pretesa imatge d'objectivitat. 

.

També en l'àmbit de la premsa m'ha sobtat descobrir la gran quantitat de publicacions que hi havia, tenint en compte que ens trobem encara en el moment de desenvolupament de la premsa de masses, i com hi havia publicacions dirigides a segments concrets de població, com El Feminal per a les dones.

.

Respecte a la premsa, afegir també, que hem pogut veure com la censura condicionava el que es publicaba, però en la linea del que passava amb la linea ideológica a vinculació política, aquesta censura també es reconeixia de forma directa. M'ha sobtat llegir en els diaris que no publiquen certes coses a causa de la censura, al menys d'aquesta manera el lector podia saber que el que estava llegint estava manipulat i condicionat. Penso que ara potser la censura no és tant radical (o si, no ho sé), però si que és més súbtil, i això en certa manera la fa més efectiva.

Finalment, tornant al tema de les dones, he vist que, tot i que la setmana tràgica fos una revolta fallida, en el cas de les dones va ser un pas important per a la conquesta de l'espai públic que se'ls volia negar. 

.

CIRILO BARBA
.

Aquest anàlisi ens ha permés entendre fins a quin punt la Setmana Tràgica és un capítol essencial en la nostra historia. Aquest fet va marcar una època, un abans i un després en molts aspectes: les revoltes socials, el paper de la dona en societat, el poder de l'Esglèsia davant el poble i el sindicalisme obrer. És molt interessant descobrir que el poble, les masses, en definitiva, nosaltres mateixos tenim el poder d'afrontar unes situacions que en molts casos son injustes. Si bé no queda justificada l'acció vandàlica, es digne d'admirar la capacitat d'organització i resposta de la gent en situacions d'extrema delicadesa en les que l'acció del ciutadans és la única solució possible. Això en una societat que apenes estava desenvolupant el caràcter de societat de masses...imaginem el que podriem arribar a fer avui en dia, amb totes les noves tecnoloqies amb les quals disposem.

D'altra banda, gràcies a l'estudi d'aquest capítol històric, hem descobert com la Història i les societats en general es crean, transformen i estructuren al voltant de tota una sèrie d'esdeveniments diferents que, en principi, sembla que no tinguin cap relació. M'explico: la Setmana Tràgica no s'explica únicament per la protesta d'uns quants obrers contra un injust sistema de reclutament. És conseqüència de molts altres factors, impossibles d'esbrinar sense un estudi aprofundit de la època i el context polític, econòmic i social.

En estudiar les conseqüències d'aquesta revolta, ens hem adonat fins a quin punt la societat ha canviat. Sobretot en la relació entre l'autoritat i el ciutadà. És inevitable pensar que d'això fa "només 100 anys!", el que propicia una nova esperança en els nostres esperits: en una època en el que es reclamen tants canvis, una època en la que ens adonem que vivim un estil de vida inviable en el temps, descobrim que "petites accions" d'un poble unit canvien de mica en mica les societats. Com be diu el proverbi, de mica en mica s'omple la pica.

.

SÒNIA DOMÈNECH

A través de l'anàlisi de la participació femenina de la Setmana Tràgica i, més concretament, de l'aprofundiment en l'ideari d'una dona en concret que hi va jugar un paper clau, hem pogut observar com podia i volia influir la dona burgesa en les accions de les dones obreres. 

Dolors Monserdà, com a feminista conservadora que es relacionava amb els cercles d'intel·lectuals de la Renaixença, pretenia amb el seu discurs, canalitzat a través dels mitjans de comunicació, controlar i delimitar el feminisme a Catalunya. L'objectiu del seu plantejament ideològic era evitar la penetració del discurs feminista més radical i revolucionari, eclipsant-lo amb el seu feminisme profundament arrelat a la religió i els valors morals tradicionals que aquesta comporta.

Monserdà és un exemple concret de com els propietaris dels mitjans són els que transmeten els seus valors i el seu ideari. De com la burgesia catalana de principis del segle XX volia transmetre un discurs aparentment progressista darrere del qual s'amagava una estratègia: la voluntat de fer hegemònic el seu discurs.

A més, l'anàlisi del discurs de la dona burgesa ha provocat inevitablement l'anàlisi del discurs i l'actuació de la dona obrera. Aquesta doble visió del conflicte ha permès confirmar les nostres hipòtesis inicials mitjançant la recerca de les diferències entre aquestes dues representants de cada classe social. Amb aquest treball, entre d'altres coses, hem volgut tenir constància dels canvis, i sabem que els canvis profunds els motiva la lluita de classes.

Hem après, també, com les dones, un cop més, juguen un paper clau en la història. Així com la història - o qui la conta -  les ignora, una vegada rere l’altra, ignorant així la meitat de la població mundial. Creiem que començant per la visualització històrica de la dona, després d’analitzar l’origen de la desigualtat social, és com entendrem la situació actual i materialitzarem l’estratègia per combatre-la i transformar-la.

NOEMÍ MORA

En Teresa Claramunt i la participació femenina a la Setmana Tràgica partim de la base que estem parlant d'un personatge històric. Per tant el tractament del tema s'haurà d'enfocar de manera diferent de si ens referim a un procés o esdeveniment.

Abans d'entrar en matèria, m'agradaria parlar sobre una reflexió interna que m'ha sorgit amb la creació d'aquest treball. Hi ha una frase Teresa que em va fer reflexionar des del primer moment:

“Mi vida no interesa. Cumplí con mi deber. Creo que al mundo se debe venir, no a vegetar sino a luchar. Sin gentes que lucharan , que sintieran la inquietud de la perfección viviríamos todavía en la época prehistórica”

Fins el moment de fer el treball, creia que tant sols persones amb poder i possibilitats, eren capaces de fer grans aportacions com a individus, però Teresa Claramunt m’ha fet canviar la meva visió. He descobert com tant sols una sola persona, en aquest cas una dona, i a més obrera, pot fer variar tot el sistema que l’envolta,. Òbviament aquests canvis no es produiran sobtadament, ni tampoc seran canvis radicals, però són petits passos que serviran per assolir i consolidar un gran moviment.

Amb la part de Teresa Claramunt, crec que s'ha dotat de personalitat a la Setmana Tràgica. Crec que l'apartat es bastant global tot i que a la vegada és específic. Es cert que tant sols em centro en un personatge, però no és qualsevol. Gràcies a ella es veu l'inici del feminisme de Catalunya, com el moviment obrer avança en una ciutat on el poder el tenen els burgesos i l'església, i com les petites anècdotes personals són les que creen la gran història de Catalunya.

Des de que anem a l’escola que ens expliquen els fets, els successos... una part bastant superficial dintre de la veritable historia, ja que el que es veritablement important són els personatges. En aquest cas, l'organitzadora d'un moviment feminista, la que es troba a les barricades, la la crema d'esglésies... En definitiva, la que viu la revolució.

Si coneixes els protagonistes, les seves vides, les idees, les seves visions del món, és més fàcil d’ubicar i d’entendre tots els successos i esdeveniments que pertanyen a un moment de la història, en aquest cas la Setmana Tràgica. A més, en el nostre cas, a l’enfocar el treball dins del paper de la dona, m’ha fet plantejar-me una nova visió de la Setmana Tràgica.

JORDI PARERA.

Respecte l’apartat de la premsa i la participació femenina a la Setmana Tràgica, podem concloure en primer lloc que la premsa obrera va ajudar a encendre la metxa d’una bomba que havia de petar per algun lloc i que va acabar esdevenint la Setmana Tràgica, i que aquesta premsa no va desplaçar la dona, ans el contrari, la va reclamar.

La dona, un cop finalitzats els esdeveniments, no va tenir un ressò a la premsa barcelonina en proporció amb la seva participació a la Setmana Tràgica. Una possible explicació d’això seria la forta censura que es va imposar, però no obstant, la premsa espanyola, que no estava censurada, tampoc li va parar gaire més atenció.

En general el tema s’evadeix amb citacions puntuals a la dona a la premsa catalana i, en la premsa espanyola, amb frases o mini-notícies que parlen d’ella intercalades a les columnes i columnes que explicaven els successos de Barcelona. És a dir, no més de mitja pàgina de tinta enmig dels munts de diaris que es publicaven a tot Espanya de forma periòdica.

Mitja pàgina de tinta que, de tan mal distribuïda, va fer que el paper de la dona quedés ocultat aleshores i ha fet que fos oblidat pels historiadors actuals.